17.12.19

Tradició vitivinícola catalana III

La revolució industrial del vi

Cap a la fi dels anys 60 i entrats en els 70 del segle XX, el vi català era, excepte el cava, majoritàriament vi a doll, sense embotellar, o de qualitat baixa o mitjana.

Una de les poques icones de qualitat era l'Extrísimo Bach, un blanc semi-dolç d'estil afrancesat i preu mig. Quan els cellers catalans van apostar per elaborar vins de qualitat internacional, van optar majoritàriament per les varietats internacionals de prestigi. D'una banda, perquè mai s'havien elaborat bons vins amb les autòctones i per tant, no tenien prestigi, i d'altra, perquè les varietats internacionals venien amb “manual d'instruccions”. Ja se sabia com fer un vi de qualitat i amb criança amb cabernet sauvignon, amb merlot o amb chardonnay, i a més a més, als consumidors locals ens sonava bé i als mercats internacionals eren varietats conegudes i preciades.
Així van aparèixer els Raimat Cabernet Sauvignon i Chardonnay del Grup Codorníu, que de seguida van assolir prestigi a Catalunya a nivell popular com a vins de gamma mitja-alta.

A l'exportació, els Torres Gran Coronas Mas La Plana (cabernet sauvignon) i Torres Milmanda (chardonnay) van guanyar concursos internacionals i de prestigi a França, i juntament amb els vins de Jean Leon, un càntabre que havia fet fortuna a la restauració de Hollywood, que també va plantar cabernet sauvignon i chardonnay al Penedès per elaborar grans vins que venia directament als Estats Units, van donar als vins catalans elaborats amb aquestes varietats franceses bona fama internacional.

Aquest model d'èxit va empènyer en la mateixa direcció la resta de petits i mitjans elaboradors, en un fenomen que va permetre l'expansió del vins catalans pel món, la modernització de les tècniques d'elaboració i la consolidació del sector vitivinícola català més enllà del cava.

El Priorat, un altre camí

Però hi va haver un altre camí. Des de final dels anys 70, el ja mític grup de “pioners” o “magnífics” del Priorat decideix elaborar vins d'alt nivell en aquesta comarca, aleshores deprimida.

El projecte dura una dècada en que recuperen velles vinyes en coster i en planten de noves, sense que ningú es cregui el projecte ni els doni cap suport, fins que finalment presenten els primers vins, de l'anyada de 1989, que elaboren conjuntament i etiqueten cadascú amb la seva marca i que obtenen ressò internacional. Són els vins de René Barbier (Clos Mogador), Carles Pastrana (Clos de l'Obac), Josep Lluís Peréz (Clos Martinet), Daphne Glorian (Clos Erasmus) i Alvaro Palacios (Clos Dofí, i més endavant, L'Ermita).

El secret d'aquests vins rau precisament en el fet que el Priorat era en aquell moment una comarca deprimida, que havia quedat al marge del l'èxit cavista del Penedès, cosa que va fer impossible als viticultors locals, empobrits, la replantació i substitució dels vells ceps de garnatxa i carinyena per altres de joves més productius i de varietats “a la moda”. Això va fer possible que René Barbier i els seus companys trobessin aquest patrimoni de vinyes velles de varietats autòctones, tot i que no s'ha d'oblidar que també hi havia en aquells vins un important percentatge de cabernet sauvignon, merlot o sirà. Aquest fet juntament, és clar, amb les condicions excepcionals del Priorat per a la viticultura, clima, orografia i sòl -la famosa llicorella- i una feina extraordinària d'aquells aleshores joves enòlegs, va donar per primera vegada fama internacional a vins catalans elaborats amb varietats autòctones.

L'actualitat, diversos models, diversos vins

A hores d'ara, al sector vitivinícola català hi coexisteixen diversos models, tant a nivell de cellers com de denominacions d'origen. Des dels que per tenir unes condicions similars a les del Priorat, en quant al fet d'estar al marge de la DO Cava, i per tant, de disposar d'un patrimoni important de vinya de varietats autòctones, com pot ser la DO Terra Alta, que fa bandera de la seva varietat emblemàtica garnatxa blanca o de l'Empordà, que també disposa de vinya vella de garnatxa —lledoner, se l'anomena a l'indret— i carinyena, fins als que, com passa als Costers del Segre, en ser un indret on no hi ha hagut continuïtat en el conreu de la vinya i no es disposa de ceps de varietats històriques, s'ha apostat per les varietats foranes més conegudes internacionalment, tot i que darrerament s’està treballant per recuperar la varietat trobat.

I també hi ha casos en que les diverses opcions es combinen, com és el cas de la Conca de Barberà, on de la varietat autòctona trepat, que es va conservar per a l'elaboració de caves rosats, ara se n'ha fet emblema i se'n comencen a elaborar, a banda dels excel·lents rosats, vins negres molt interessants, mentre també s'hi fan vins i caves d'altres varietats. És el cas també del Penedès, on la “cavització” abans esmentada fa ver gairebé desaparèixer moltes varietats autòctones, però on des de fa un temps s'ha apostat per la varietat xarel·lo, amb la que s'estan fet vins extraordinaris, es recupera també la subirat parent i la malvasia de Sitges, i en el cas del raïm negre, s'estan fent avanços amb el sumoll; però on gran part dels vins encara s'elaboren i s'exporten amb èxit amb cabernet sauvignon, merlot o chardonnay.

Comparteix aquesta notícia